Entrevista a Ovidi Twins

Entrevista amb David Carboneras i Xavi Mata (Ovidi Twins) gravada a les 19:30 del dimarts 14 de maig al bar El Racó de la Corbella, a la plaça del Pilar de la ciutat de València, cap i cassal.

(…)

David.- Vam començar amb una gravació més o menys casolana feta amb un ordenador per tècnics que sí que eren tècnics…

Xavi.- Calleja, el tècnic de Xavi Castillo…

David.- I el Rafeta, també…

Xavi.- Estava Rafeta?…

David.- Vam estar funcionant amb això tres anys, fins que vam gravar el primer disc d’estudi… Eixe va funcionar molt bé…

                Nelo.- És un disc molt bo, jo l’he deixat a molta gent. Els deia, “compreu-vos-lo, home”! Quina vergonya! M’heu de disculpar…! Però ha rulat molt, i a la gent li agrada molt.

David.- Tranquil que ja està pagat, home…

                Nelo.- Vaig veure també una entrevista que us van fer a Canal9, a un programa infantil…

David.- Sí…

                Nelo.- Ostras, què terrible era això! (rialles) És un currículum molt valent (més rialles). Hi havia un ninotet que us preguntava ximpleries. Vosaltres li responíeu amb un poc de mala llet…

Xavi.- …Que anàvem amb batí, no? Vas veure què posava baix de la cançó que cantàrem? Posava “En rigorós playback” (rialles). Que es nota molt, va costar molt de gravar això…

[Els explique en què consisteix aquest treball]

David.- Tens ja un segon entrevistat?

                Nelo.- No… En realitat volia entrevistar un tipet que es diu Àngel Pastor, que portava tots els grups hardcore i tal…

David.- …no tinc ni idea…

                Nelo.- …però és un fardatxo i ja se me n’han anant les ganes… (rialles)

David.- T’ho dic perquè els d’Orxata sound system treballen molt bé, les lletres les fan obertes, les fa la gent, els proposen coses i després ells ho arreglen. Treballen molt en Internet 2.0 i… tenen un discurs teòric i una consciència de… Nosaltres emprem allò que s’enterem

Xavi.- Tu sí que tens un discurs teòric…

David.- Sí, però de coses de xarxa i això no… T’ho dic per si t’interessa, perquè ells són molt més interessants que nosaltres…

                Nelo.- No home, no…

Xavi.- Això no ho poses, eh? No ho poses… (rialles)

David.- Això deia el Josep Pla a les entrevistes: “¡Si yo no soy nadie, tú…!” (rialles).

                Nelo.- Bé, el primer seria que us presentàreu, no? Si no us pareix mal…

David.- Individualment, o…?

                Nelo.- Primer individualment…

Xavi.- Jo sóc Xavi. Treballe… done classes en un institut… i ja està…

David.- Jo sóc David, no treballe, no done classes en un institut… I ja està… I sóc l’altre Ovidi Twin.

                Nelo.- Podeu explicar un poquet Ovidi Twins com apareix o com se us ocorre…? Perquè això és un poc una ratlladeta… Ho dic a bonament…

David.- Sí, veníem fent la revista Moixama, que tu sí que coneixeràs (rialles –l’autor d’esta entrevista també va ser entrevistat al segon número de la revista Moixama, l’any 97, i hi va col·laborar de nou en alguna ocasió), que realment era una revista d’amigatxos. Va eixir quan vam entrar en la universitat en l’any 96…

Xavi.- …del segle passat…

David.- …del segle passat… L’època dels fanzines en fotocòpies…

Xavi.- …s’entrevistava tot tipus de gentola… [això de nou va per mi]

David.- …clar…

                Nelo.- …terrible, sí… (rialles)

David.- …i la Moixama ja era una revista un poc atípica, perquè era una revista en català a València que no jugava al que es jugava aleshores, que era nacionalisme més o menys militant amb un discurs molt tancat i això… Nosaltres vam fer una revista en català que tenia l’humor com una cosa molt important, i l’absurd. I la veritat és que, tan tranquil·lament fent això, de repent va ser una xicoteta… un poc d’aigua fresca en eixe moment… Per a qui la llegira!, perquè estem parlant de dos-cents exemplars com a molt, o tres-cents… I res, això va ser una nit de borratxera de l’agost del 2000, a Benimaclet [popular barri de València, zona d’estudiants i de molta activitat associativa i festiva], que vam dir de fer un grup, ens vam trobar un piano vell, un orguenet…

Xavi.- …però que funcionava…

David.- Sí, sí…

Xavi.- …però vell, ple de pols, com de la família Mónster…

David.- Sí, un organillo com d’església, amb les potes de conglomerat que estaven ja…

                Nelo.- …això era una senyal!

David.- I res, aquella nit ens vam posar a improvisar, ens vam cascar una botella de mistela, misteriosament (rialles) i va eixir alguna cosa… I després fins tres anys més tard no vam tornar a tocar. Es va quedar el contacte ahí, però com teníem el contacte de Moixama i això…

Xavi.- Jo crec que dins de Moixama també vam començar a parlar de música. I per exemple, en aquella època, de coses d’Ovidi. Yo crec que entre altres moltes coses ve d’ahí, perquè jo el vaig conéixer post mortem, clar. Jo no sé el nom com va eixir, que de fet el vas traure tu segur… Però igual va ser eixa nit.

David.- Tu saps que jo pense les coses i les programe…

Xavi.- Sí, ja ho sé, ja… (rialles)

David.- Tenia un recopilatori de Raggamuffin, d’uns productors que m’agraden molt, i hi havia una cançó que estava cantada per uns tals Monster Twins, dels que no he sentit res més. I em va agradar el rotllo dels Monster Twins, perquè n’eren dos… I res, canviant “monsters” per “Ovidi”…

Xavi.- Això no ho sabia jo…

David.- Pues mira… Es que no m’has entrevistat mai, Xavi… (rialles). La segona vegada que vam tocar va ser quan estava jo d’Erasmus a Berlín, i ell estava currant en Alemanya també, i es vam ajuntar… van vindre uns col·legues meus… els cabrons aquells… Aquells van vindre a Berlín sense el número de telèfon, sense l’adreça ni res (rialles)…

Xavi.- A l’estiu de 2001… Allà anàrem tots al mercat de les puces, un d’eixos rastrells enormes de Berlín a buscar un acordió. Jo no sé si existiria A kabotaes [una de les seues cançons, que dóna nom al primer disc] o no, la cosa és que ja que no podia tocar el piano buscava un acordió, i trobàrem un acordió que els dos primers anys, al principi d’Ovidi Twins, això que a A kabotaes diu “Garcieta per jamaicanes i Xavi a l’acordió”, era perquè trobàrem l’acordió… Desafinat…

David.- I ja després, quan vaig tornar de Barcelona ens vam posar a assajar, no?

Xavi.- Estàvem al Terra [un popular bar de joves nacionalistes de Benimaclet] antic, i ahí és on vam fer A kabotaes i algunes més, molt al principi. David és més l’ideòleg… i moltes altres coses… Ell sempre té una direcció presa, encara que no ho parega. Per exemple apareix un Moixama on s’anuncia un suposat disc d’Ovidi Twins que no existia, ni tan sols la cançó existia, que jo sabera, i posa: “A kabotaes, Ovidi Twins” (rialles)… i després va i apareix la cançó. Jo crec que la duria en el cap, però igual que fem la tonteria de publicar una crònica d’una presentació abans de fer la presentació, això jo crec que en Ovidi Twins ha passat prou vegades. O siga, llençar la tonteria i després fer-la…

                Nelo.- Quant al vostre estil, no sé si us atreviu a definir alguna cosa, perquè vosaltres dieu a Facebook que sou un duet piromusical, i a Myspace que feu cançó popular melodramàtica, música concreta i pop alemany (rialles), però no ho sé…

Xavi.- Jo a açò mai no sé què respondre, jo sé que com tota confluència de coses humanes, Ovidi Twins no és la suma de Xavi i David o David i Xavi, és una cosa nova. Jo me’n recorde quan vam començar, David tenia un munt de… crec que era la seua febra raggamuffin aquells anys en concret… un disc amb deu cançons amb la mateixa base…

David.- Però diferents cantants! (rialles)

Xavi.- …i jo venia molt de cantautors sud-americans, música de cor i música clàssica també… Però va passar un poquet com ha passat en Moixama i cada vegada passa més: que ens agrada molt llençar i ajuntar a veure què passa. Coctelera. I al final, després d’estos anys, el que hi ha no és ni d’on tu venies ni d’on jo venia, és una cosa… Però ja en el joc eixe de “anem a veure què passa”… O siga, que estil, no sé jo…

David.- Crec també que tenim un cert sentit musical, i ens agrada fer coses que són escoltables, i tampoc no és mesclar per mesclar-ho… Bé, de vegades sí… (rialles)… Hem fet ara una versió dels Beatles, de I am the Walrus, i hem fet una acumulació de coses pel pur plaer d’acumular coses. Però que al final si es queda també és perquè té un sentit musical o perquè aporta alguna cosa. Llences la hipòtesi i si funciona bé, i si no ho descartes. I després, de l’estil també això: que hui en dia tu pots sentir músiques de molts llocs distints, amb Internet… Per exemple, al País Valencià tens des de la música tradicional a la copla espanyola, pop espanyol, pop català, pop d’ací, pop anglés, músiques del món, músiques mediterrànies… vull dir que des del teu punt de vista culturalment ja estàs envoltat de coses com l’àmbit cultural valencià, l’àmbit cultural espanyol, l’àmbit cultural europeu, el mediterrani, la relació amb Amèrica del sud o del nord… Això sempre ha estat ahí, si eres un poc conscient d’això… i d’alguna manera igualar-ho tot, que estiga al mateix nivell Al Tall, Jimmy Hendrix, Atahualpa Yupanqui… I barrejar-ho tot i no dir: “No, açò és millor perquè és anglosaxó”, el Beatles, clar… Els Beatles estan de puta mare però que això també mola molt, no? I eixa cosa de tindre un ventall molt obert de coses, que moltes voltes són coses que la gent no escolta o que no coneix tant, i per això sorprén també, però en realitat nosaltres no estem inventant res, som artesans de “corta-pega”…

Xavi.- …i “remueve” (rialles)… A mi m’agrada també un detall… que ens diguem així com ens diem, que a mi m’agrada dir als concerts que ens diem així no per Ovidi Montllor sinó per Ovidi el poeta romà… Causar confusió perquè sí a nosaltres ens agrada… (rialles). Però al principi sí que va hi haver un intent de fer-ne alguna d’Ovidi, i al millor ho fem algun dia. Realment s’ha quedat el nom eixe però no és ni tan sols un grup de fer cançons d’Ovidi. Que s’ha quedat ahí… està ell per ahí, es nota, però…

David.- Ho hem dit moltes voltes, que és un punt de partida però el d’arribada, ja veurem on arribem…

Xavi.- Jo no ho sé…

David.- A mi no em preguntes… (rialles). Ens ha passat que… era un tio bestial, com artista i això, però també des del desé aniversari de la seua mort ha patit un procés de beatificació… Gent que en vida el va injuriar, per exemple el PSOE o fins i tot Acció Cultural, que també li va fer alguna jugadeta… I després això, que el tenen beatificat, i nosaltres, la veritat és que en això som bastant iconoclastes… perquè també és una forma de simplificar-ho, de fer-lo una figura kitsch.

(…) [xerrameca prescindible]

                Nelo.- Vosaltres teniu relació amb músics importants. Heu col·laborat amb Miquel Gil i gent d’alt nivell. Si estiguéreu a Barcelona ja seríeu professionals, no?

David.- Home, no ho sé… És un poc, també on estàs. Les condicions de la música cantada en Valencià no…

                Nelo.- En valencià i a València, a la ciutat… Sou molt del terreny, o què?

Xavi.- Realment “sou del terreny” no sé què vol dir. D’origen no som d’ací, ningú dels dos. O som d’ací, viscuts i criats. Vols dir que es nota… la finor de ciutat…?

David.- Jo també pense que si fórem d’un poble o d’una ciutat gran, inclús d’Alacant o de Castelló no seríem iguals.

Xavi.- La nostra peculiaritat jo crec que ens la dóna el lloc on hem estudiat. És una generació molt curiosa de gent que viu a València, i estes escoles en què vam estudiar… [parlen d’una colla de gent educada en escoles privades progressistes] Jo crec que això marca, és una generació ben peculiar…

David.- Sí, perquè també això va ser un invent, no? Una cosa que no existia… En eixe aspecte també, part de la nostra estranyesa és conseqüència d’això, d’un invent educatiu que no és ni bo ni roí…

Xavi.- Sempre ens hem sentit indis, els indis de València…

David.- Però no de música pop indie… (rialles).

Xavi.- Tenim una cosa com de… jo què sé… almenys jo ho he viscut així, tindre molt present el tindre la família de poble però ser molt de València a la vegada. Ací et veuen de poble per parlar valencià, però jo vaig a Carcaixent i no sóc d’allí, la meua família és d’allí, però… és una cosa estranya…

                Nelo.- Jo crec que als discos sí que hi ha una certa complicitat per al que l’escolta… A banda de referències directes, per exemple al barri de Torrefiel, però també a altres coses… Es reconeix alguna cosa del terreny, de la ciutat…

David.- Sí, jo crec que tenim també una forma molt… com aborigen, jo li diria aborigen…

                Nelo.- Moixama també és aborigen…

David.- Jo crec que eixa reflexió ja la vam fer fa temps; la fas un poc des de l’àmbit catalanista, d’alguna manera, sense haver de tindre unes postures supertal… però advoques per l’autòcton, per les coses bones que tens ací, no fa falta emmirallar-te i enlluernar-te pel que fan a Nova York o a Madrid o a Londres… Que està molt bé conèixer-lo! És fantàstic, no? Però hòstia, ací també tens coses bones. És com el que dèiem abans d’igualar Al Tall amb Iggy Pop o amb la música jamaicana. No vas a perdre la referència del rock americà, però, hòstia, ací també tens coses! Això a nivell de la música, però a nivell de lletres… per exemple. A mi em va passar una cosa… perquè sóc bastant alopècic i no puc ser ni rastafari ni rockabilly… (rialles) El cas és que els rastes tenen en la música reggae un rotllo de roots and culture, d’arrels i cultura. I a mi m’agrada molt el reggae però jo em deia, hòstia, jo no vaig a posar-me a cantar-li al Rastafari, que és un déu… Primera que no crec en déu i després que no és un déu meu, a més un déu dels negres, creat per alliberar-se dels blancs… Jo no puc estar cantant-li a això, aleshores a què li cante? Li cante al que veig al meu voltant, que és Torrefiel, els borrallons… També podria cantar-li com li canta molta gent a la revolució social, però jo això no ho he vist…

Xavi.- Jo no em veig… (rialles)

David.- Però és un poc això: canta al que tens al voltant, i ahí també entra un tipus de visió, el que tens al voltant pots veure-ho de moltes maners. Per a mi, una de les nostres gràcies és eixa visió que tenim de les coses: tant dels temes com de com va muntada la música. Una forma de veure amb superlupa certes coses. Així li pots cantar a bobades, al soroll que hi ha, al platet d’olives que està ahí…

                Nelo.- Jo, realment, com que no estic molt atent al món de la música no sé si això que estàs dient com normal, que em pareix normal a mi també, realment ho és, de normal. Perquè això d’alguna manera limita el teu mercat… Si les músiques són més difuses potser serà més fàcil cantar a Barcelona o pegar el “braguetazo” com ha fet el grup Manel, que ja és 40Principales… Però supose que això no us ho heu plantejat: qüestions de vendre, de col·locar el vostre producte…

Xavi.- No massa, no?

David.- No.

Xavi.- En això és un poquet la continuació de Moixama

David.- …un fracàs comercial! (rialles)

Xavi.- No, però com a mínim a zero, no en negatiu…

David.- Despeses zero.

Xavi.- Volem fer el que ens apeteix i ja està.

                Nelo.- I quan feu els concerts, com us eixen les coses? Com funcioneu?

David.- O ens criden o busquem nosaltres també, moltes vegades.

                Nelo.- Però es guanya algo de pasta?

Xavi.- Igual el 20% o el 15% ens paguen algo… Hem tocat bastant, hem fet prou concerts, uns 170 i pico –perquè m’agrada contar-los-, però d’ahí a haver cobrat…

                Nelo.- Ostras, és molt 170!

Xavi.- És que són deu anys, així ‘a lo tonto’… Tocar molt des del 2007, o siga, des del disc A Kabotaes. Però d’ahí, pagats? Poquíssims, poquíssims… El que passa és que després quan has tret el disc els diners s’han recuperat molt bé sempre, de vendre’n als concerts. Està bé. A zero i ja està.

David.- Ara estem preparant el següent i ja tenim un piquet, que no serà tot el que coste el disc però la meitat o un poquet més ja el tenim…

Xavi.- No ho sé, a mi, personalment, em resulta un poquet còmode el tema de no apostar a lo professional. Que per altra banda tindria coses bones, també, supose, però… Si ser professional implicara tocar molt més, per exemple, no sé com ho duria, perquè pocs concerts –jo no sé si és el teu cas també, però sent com una cosa especial tots els concerts i crec que és també perquè no són moltíssims, i cada u és una experiència bonica. Hi ha de tot, de vegades… Bonica o intensa, saps? I si haguera de tocar a estall, no sé jo… Per això em resulta mig còmode esta aura de mediocritat, de mitjania…

                Nelo.- Teniu groupies o què? Pegueu algun polvo extra? (rialles)

David.- No! (rialles). En eixe aspecte un fracàs absolut!

Xavi.- Som l’antierotisme total (rialles). És curiós: l’altre dia vaig estar veient una entrevista de Montserrat Roig a Ovidi d’un programa que feien a la Televisió espanyola de Catalunya el 78 ó 79. Preciosa. I li pregunta a Ovidi que de les seues cançons quasi ninguna era d’amor, almenys en l’any 78, després sí que en va fer. I em dic, hòstia, a nosaltres ens passa el mateix: la més d’amor que tenim és la dels borrallons! (rialles) Imagina’t! Que no follem més, vamos…

David.- Després de deu anys ens haurem de replantejar açò, eh? (rialles)

                Nelo.- Açò quan ho transcriga us ho passaré per que ho corregiu i lleveu i poseu el que vulgueu… I de la part digital es trau algo de pasta? De l’Spotify i tot açò?

David.- Nosaltres no hem tret mai res. (rialles)

Xavi.- Jo crec que sí que hem tingut algun ingrés. Xicotet, però…

                Nelo.- Jo sé de gent que us sent per Spotify. Jo mateix, us sent.

Xavi.- Hi ha una possibilitat de fer un ingrés voluntari, i sé de gent que ho ha fet.

David.- Jo sé de gent que s’ha descarregat el disc i l’ha pagat. Et pots descarregar el Mongòlia… però a nosaltres no ho sé, hauríem de parlar amb la discogràfica, perquè no ens arriba res…

                Nelo.- Teniu una discogràfica…?

David.- Realment el que hem fet sempre és editar nosaltres el disc, és a dir, pagar la gravació, pagar el que és el segell i el package, i després vam parlar amb Paco Muñoz per a tindre el codi de barres per a poder tindre’l en llocs normals i tal, i en el segon vam estar en un lloc que es diu Més de mil, que és una discogràfica que porta a molta gent. I estos a banda del codi de barres i de donar una cobertura legal ens van fer un poquet de promoció del llançament del disc, ens van penjar això en Spotify… I poqueta cosa més. Això pagant nosaltres el seu treball. I ja està. Açò per què venia?

Xavi.- Els diners que hem tret és de venda de discos en concerts i també per l’Editorial Bullent. El segon disc porta un llibre editat per Bullent, i ells ho porten per distribuïdora…

David.- Tenim un col·lega que és distribuïdor de llibres, la família té una editorial i una distribuïdora. I la distribució és un piquet que sempre… cada any… És gent que porta molt de temps, que te’l porta per molts llocs… Són poquets d’això però té una regularitat… espaiat al llarg de l’any, però cada trimestre pam!, una miqueta. Això, amb la nostra idea de pagar el següent disc és suficient.

Xavi.- El primer vam fer tres actuacions conjuntes amb Xavi Castillo que ahí sí que ens van entrar…

David.- Crec que és l’única vegada…

Xavi.- Vam fer com pauses musicals en el seu… Això ens va pagar mig disc. Per a ells era no res de diners, però per a nosaltres era molt…

                Nelo.- Vosaltres la part humorística la treballeu bastant, no? No en totes les cançons…

David.- Mmmm… No ens considerem un grup humorístic…

Xavi.- A mi m’agrada contar el segon o tercer concert… l’any 2002, en la Universitat d’estiu de l’Horta, que es va fer prop de Meliana, de Roca… I per a mi eixe és… eixe i el de L’Escenari d’Alcoi, com… Vam començar a tocar, seria el segon o tercer concert, i la gent –que tocàrem només sis cançons, no en teníem massa més-, la gent es posava a riure. Ens vam quedar sorpresos. Igual hem fet alguna cosa que tira més a l’humor, però no ha sigut una cosa buscada. A mi em va sorprendre molt.

                Nelo.- …és cert que teniu coses dramàtiques fins i tot. Com dieu al Myspace, “cançó popular melodramàtica”… (rialles) Però també hi ha molta ironia, de vegades molt tendra…

David.- Nosaltres gastem… el que déiem abans d’igualar-ho tot: l’humor com un recurs més. Està ahí, és una espècia molt bona, la gastem molt i dóna molt bon sabor, però…

Xavi.- No és més humor que el que s’utilitza en Moixama… Però els humans funcionem molt bé per etiquetes, és normal. I ara mateix si cantes alguna cosa que no és d’humor… ens ha passat que en alguna cançó la gent estava descollonant-se. “De què vos rieu?”. La gent també espera que tot siguen coses xocantes, però que ni molt menys són d’humor…

                Nelo.- Vosaltres formalment, amb els instruments de joguet i la posada en escena també teniu un punt que pareix que vaja per ahí, no?

Xavi.- La gent ens diu: “Jo no entenc com no us entra rissa”. I jo dic: Jo no sóc actor. A mi no m’entra rissa (de vegades sí que m’entra rissa, però poquet) perquè no em pareix de rissa. En algunes cançons sí que fem el pallasso. N’han anat apareixent més de rissa, però… No ho sé, ho fem i ja està…

David.- En un concert estàs jugant. Els anglesos també diuen “play”, jugar la música. És un joc. I si el joc és graciós per als demés, doncs fantàstic, però l’important és eixa cosa juganera. I si queda graciós, doncs un èxit, no?

Xavi.- Supose que és el que vol sentir tot artista, tot cantant i tot actor. Però és el que David diu (no sé si ve al cas açò) de l’allioli, supose que és el que es busca sempre, per això et deia abans que em feia por començar a tocar massa i perdre la màgia, és sentir com eixa màgia, eixe sentiment que cada concert és una situació especial, eixa espècie d’allioli, que tot qualla… I l’humor ajuda molt a això.

                Nelo.- Vosaltres no sou professionals d’açò però tampoc no es pot dir que sigueu un duo amateur, no?

David.- Això és perquè portem temps.

Xavi.- Si el temps és un grau…

David.- …correcto.

Xavi.- …correcto. (rialles) …Perquè és l’únic grau que tenim. Home, jo crec que toquem molt millor que fa deu anys.

                Nelo.- Ara porteu músics, també…

David.- Ara en som tres. Després del segon disc vam incorporar tres persones més en el grup, però era una banda irregular, a vegades en venia un, a vegades en venien dos, a vegades en venien altres dos, o siga… Fins a cinc, en total. I al final per històries se n’ha quedat només un, Xavi Learreta, que és el tercer Ovidi Twin, està ja batejat en tota regla. És fantàstic, a més és superversàtil, perquè el tio és actor de carrera, aleshores té eixe puntet també actoral i còmic de saber estar a l’escenari, també sap estar molt bé en el seu lloc, o siga que ja té la seua marca i la seua manera de funcionar; el tio hi ha pillat enseguida eixe funcionament intern del grup. I després és multiinstrumentista, toca molt bé el guitarró, els panderos, percusió menor (però no menys important!) i també canta…

Xavi.- La secció rítmica ahí ajuda molt. Igual el coneixes, de la companyia El ball de sant Vito…

                Nelo.- I teniu concerts a la vista, o activitats?

David.- Ara no… Bo, ara després parlarem d’una cosa…

Xavi.- Parla-ho ara i es grava (rialles)

David.- El 29 de juny lo de Sabadell…

Xavi.- Ja m’ho vas dir, ja…

David.- Tu podries, o…? M’han dit que igual ens poden aconseguir un concertet per a l’hora del vermut, i després a la vesprada la presentació del disc. Hem col·laborat en un disc de Quimicefa, un grup de Sabadell que també porta molt de temps, com nosaltres o algo així, però d’estos undergrounds. I ha gravat les cançons o les ha recopilat i ha convidat a altra gent a fer versions. I fem la presentació…

Xavi.- Bé, ja en parlarem…

                Nelo.- Una primícia, mare meua! (rialles) I després l’àmbit on actueu és rotllo molt de “pinyo fijo”, nacionalista, etc., o és…

Xavi.- Això a mi m’encanta: hem actuat en coses tan variades, de locals, de… Per a mi una de les més fortes, una vegada a les quatre del matí després d’un grup de hardcore, a Barcelona. I això m’agrada, no hem estat mai massa encasellats. Home, en proporció hem actuat més en llocs del rotllo…

David.- Però jo crec que tampoc. Per exemple l’ambient anarquista per València ens ha cridat bastant. El Sahiri [una llibreria/bar llibertària], la Dàlia a Mislata [un Centre Social Autogestionat]… Gent a qui potser el rotllo nacionalista li dóna un poc igual… Perquè tenim este rotllo així… Per a mi, el dia més significatiu és un en què vam fer tres concerts.

                Nelo.- Tres concerts?!

David.- Tres concerts en un dia! El primer va ser a hora de dinar, a Bètera o Paterna…

Xavi.- La Granja, una granja-escola a Paterna…

David.- …ho portava la gent de Ràdio Malva [una ràdio lliure molt activa els últims anys] i van fer una festeta, i l’ambient era més tirant cap a anarco i això…

Xavi.- Que no teníem peu de micro i Iñaki els havia d’aguantar manualment… (rialles)

David.- Després a l’hora de sopar vam tocar, agarra’t, en el Cercle de Belles Arts, ahí on van les abueles a pintar les aquarel·les (rialles), i estàvem actuant per abueles: “Ui, quina gràcia!” [amb veueta de iaia]. (Moltes més rialles) Ahí ens van convidar a sopar i com vam eixir contentets vam dir: “Anem a tocar a un altre lloc i així farem un rècord”! (rialles a tope)

Xavi.- Un rècord!

David.- Vam anar al Sahiri, que estava tancat (al Sahiri sempre teníem molt bon rotllo), i com estava tancat vam anar al Ca Revolta [un espai cultural de tendència esquerrana i nacionalista] i estaven acabant un acte de no sé què, se’n vam pujar a l’escenari… (rialles)

Xavi.- …i tocàrem!

David.- O siga, en un dia vam tocar per a Ràdio Malva, les abueles del Cercle de Belles arts… I els tres concerts van funcionar a la seua manera.

Xavi.- Es passa molt bé.

David.- Sí. És xulo, no? Eixa possibilitat de canviar d’ambients. Cada u funcionarà d’una manera, però… Jo crec que és perquè donem caramels en els concerts… (rialles)

                Nelo.- Ostras! Això m’ho he perdut jo! Me’n deveu un o dos, encara que siga! (rialles). Aleshores teniu bones relacions amb altres artistes, no? Em parlàveu de Sabadell…

Xavi.- Sí… La veritat és que és una família… Així coneguem a molts… És una xicoteta gran família, realment.

David.- Sí, també, com que és un món en què la gent no es guanya la vida en això, no hi ha diners per repartir, no hi ha subvencions ni res, hi ha poques navallades i també el nivell d’envegetes i això… Que n’hi hauran, però no és molt alt, no? I després t’ajuntes amb la gent que et cau bé. Fa poc… no sé… el Pau Miguel [Soler], d’Arthur Caravan, que l’últim any ens veiem bastant, coincidim en concerts, i Arthur Caravan és un grup de pop indie… A mi m’agrada bastant el que fan, perquè fan pop però cap a la frontera, no?, buscant sempre els límits i això. El tio este és bastant curiós… I l’últim any se’l trobem molt. O la Clara Andrés, que és una cantautora. Te caus bé i, jo què sé, te’n vas de festa amb ells o… el que hi haja. Sobretot si hi ha bon rotllo com a persones.

Xavi.- I amb Miquel Gil va ser ell en una nit d’estes de valentia… dionisíaca (rialles). El volíem entrevistar per a Moixama, i a partir d’ahí… contactàrem amb [Pepe Gimeno] “el Botifarra”, també, a partir d’ell?

David.- Va col·laborar en el disc… No, el Botifarra va ser després… Abans que es popularitzara i es fera molt conegut… Vam tindre una sort…! Quan anàvem a gravar el primer disc ja havíem parlat amb Miquel Gil per a fer la col·laboració. Gabi, que és el col·lega que ens distribueix els discos, ens parlà del Botifarra. Al final ens convencé per que el ficarem a la mateixa cançó que Miquel Gil. Va ser curiós, perquè la cançó era sobre una base de reggae. El Botifarra, que segons algunes teories ve directament del s. XVIII portat pels extraterrestres, estava un poc perdut. Però Miquel Gil li va dir, més o menys: açò és molt sensillo, la primera part és com una malaguenya i la segona com un cant de batre. I dit això el Boti ho vegé clar i es marcà uns quants cants de fons. I després també vam fer un curs amb Miquel Gil de música tradicional, que ahí vam conèixer al que toca amb nosaltres, va iniciar la nostra història d’amor… (rialles). I això: vas trobant-te amb gent… I la veritat és que hi ha coses molt interessants, no?, de per ahí… Gent que siga dels concerts, d’escenari, de… no ho sé, de vint persones o de cinc-centes o les que siguen, a eixa gent no la coneixem tant perquè no ens movem en eixos… Al final coneixes també a això, no ho sé, a Arthur Caravan són famosets, però tampoc no són…

Xavi.- Sí, sempre és una fama molt xicoteta, molt domèstica, no?

David.- No guanyaràs un duro però és entranyable! (rialles) (…). També és la millor manera d’eixir de València, de viatjar… No eixes del país, però… (rialles)

Xavi.- Nosaltres tenim moltes ganes… o jo, o els dos…

David.- …o els tres…

Xavi.- …o els tres… de tocar en un lloc no catalanoparlant, perquè a vegades sí que hem tingut públic que no entenia clarament les cançons, inclús aquella xina o japonesa o no ho sé, i que s’ho passaven bé també. A mi m’encantaria anar, explicar un poquet de què van les cançons… A Madrid, a Creta…

David.- Això seria com una persona de fora que està ací, seria com anar a jugar a sa casa, perquè una persona que està fora i ve ací està més oberta, però u que està en sa casa i vas a tocar-li a sa casa… Pot ser molt curiós, no?, és una actitud diferent… Pot eixir des d’absolutament receptiu a rotllo de “estos extranjeros ¿qué?”. (rialles)

                Nelo.- Però ha d’haver un circuit d’això, no? Maria del Mar Bonet roda per ahí pel Mediterrani… Parlar amb el seu mànager…

David.- Li preguntarem a Maria del Mar, a veure què… (rialles)

Xavi.- Ha de ser relativament fàcil, però és la típica gira que en lloc de forrar-te t’arruïnes. O siga, jo crec que si volem anar a tocar a Berlín, segur que podem anar allí; està Martí [Guillem Ciscar] i hi ha llocs així… Ara, això…

David.- Te’n vas i et pagues tu el viatge…

Xavi.- Però tinc ganes d’això, de veure ahí què passa…

David.- Vaig un momentet al bany… Puc?

                Nelo.- Sí, sí, i tant… Ostras, ara no sé parar la gravadora!

Xavi.- Cervesa?

                Nelo.- És una gran idea!… No m’aclarisc…

Xavi.- No t’eixirà massa bé este treball…

                Nelo.- Ostras que no! Arrasaré! (rialles)

(…)

[Inesperadament arriba, Xavi Learreta, el Tercer ‘Ovidi Twin’ i s’incorpora a l’entrevista]

                Nelo.- Tornant al tema de l’amateurisme, vosaltres dieu que és perquè porteu molt de temps, però d’altra banda el treball tampoc no és un treball amateur. Hi ha una qualitat darrere important. Jo pense que sí!

David.- Jo crec que has de ser conscient més o menys d’on estàs, i dins de les possibilitats que tens busques el millor al que pots aspirar. Els dos primers discos, per exemple, ens va gravar gent que no havia gravat mai discos, però sí que tenien idea de coses de so. Ara estem parlant d’anar a un estudi professional o semiprofessional, ja amb algú que haja gravat un mínim de dos o tres discos (rialles). Però també és saber on estàs i tindre un poc de perspectiva del que pots fer. Quan vam començar no podíem aspirar a entrar a un estudi professional, primera perquè no tens ni idea de com va, després et montes l’ equip i ja veus com va, que hi ha un cablejat, que va ahí, i a mesura que vas passant pels rudiments de la tècnica també pots aspirar un poquet més a… No ho sé, jo si al començament ens haguera vist algú i haguera dit “Sou genials”, i ens haguera gravat un disc “a lo grande”, jo haguera estat molt fora de joc.

Xavi.- Lo més “a lo grande” que hem gravat ha sigut la nostra cançó més tonta absolutament que és la de les falles… No sé si t’ha arribat la cançó eixa de F.A.P.O.C.O. [“Falles Populars i Combatives”]. Això és lo més a lo gran que hem gravat, en el millor estudi de València…

David.- On grava Plàcido Domingo i Presuntos Implicados! (rialles) Quan vam presentar el llibre de Falles, a l’hora abans de presentar-lo ací vam dir “Anem a fer un himne”, perquè nosaltres de vegades fem himnes de coses (rialles). Ens agrada fer himnes. I en mitja horeta teníem feta una cançó. I res, mira, en dos setmanes va tindre sis mil i pico visites a Youtube.

                Nelo.- Epa! Això és una responsabilitat, ja, eh?

Xavi.- Ningú no vol sentir eixa cançó mai més. (rialles) Jo no puc, jo no puc…

David.- Jo hui l’he cantada, tu! M’he sorprés a mi mateixa! (rialles) És molt enganxosa, molt…

Xavi Learreta.- És una anticançó.

                Nelo.- Això és una meravella, no?, fer anticançons! Ja m’agradaria a mi! I hi ha alguna cosa de la que estigueu en contra? Musicalment…?

Xavi.- Vaig a dir una cosa de la que està en contra David, que és la cortineta metàl·lica esta de “biri-biri-biri-biribí”; vaig dir de clavar-la en una cançó, i no vol. No vol…

David.- És que em pareix un recurs massa hortera. A mi en canvi m’encanta el vibràfon i inexplicablement a Xavi no li agrada. (rialles). Es que no té cap explicació lògica…

                Nelo.- I quant a estils musicals i coses d’estes?

David.- Més que estil és actitud. El rotllo del pop que sona igual… Et desconnectes de la ràdio i de coses així, i escoltes un grup ara i escoltes un altre d’ací sis mesos i et quedes igual. Hi ha molta gent que no em provoca res, ni fred ni calor.

Xavi Learreta.- Jo estic en contra de la gent que aprofita la música per a fer poses i postures.

Xavi.- La fornada de grups pop catalans musicalment me mig-agraden, però se m’han entravessat. Des que vaig veure a Manel i estos… I va ser per veure’ls en directe! M’agradaven fins a eixe moment, els sentia molt a gust, vaig veure el concert i em va donar una malícia… Eixa actitud que es juga molt en cert tipus de pop, perquè… Si els Beatles fan pop, a mi m’agrada el pop, però una cosa de “passe de tu”, això em posa molt a parir… Se’m van entravessar, i és una llàstima perquè és una música ben tocadeta, però ja no puc tornar-los a sentir. Però tampoc no estic en contra… (rialles)

                Nelo.- La veritat és que dir “estar en contra” és forçar-ho una miqueta, teniu raó…

David.- O siga, tu vols alguna asseveració taxativa…

                Nelo.- No, no…

Xavi.- Una frase de ressaltar en negreta… (rialles)

David.- Un titular… “Mataria a tots els músics i cantants de country”!

                Nelo.- Això m’agradaria! (rialles)

David.- “Em faria d’al-Qaeda per matar…”; “Abraçaré l’Alcorà només per…”

Xavi.- El vals vienés. Jo estic en contra del vals vienés d’Strauss…

(…)

                Nelo.- El que vosaltres feu no és música especialment comuna. Hi ha alguna cosa ideològica darrere del tipus de música, de l’estètica que porteu…? O filosòfic, o polític…

David.- Qualsevol cosa ben ficada en el seu lloc i ben treballada pot aportar alguna cosa… Un poc també de democratització de les coses, dels recursos… El típic, que trobes un xiquet a l’Àfrica que et fa un camió amb llaunes o et fa coses… i després te’n vas a una galeria d’art modern i és casi el mateix. Doncs sent conscients d’eixa igualtat, si vols dur-ho a una galeria està bé, però sàpies que estàs fent el mateix que un xiquet que està fent-se un joguet.

Xavi.- Jo no sé què diria, però crec que tenim cert rebuig al pamfletisme. Crec que una persona a un altre sector de València ens sent i immediatament ens posa una etiqueta. En el nostre rogle no, però es nota…

David.- Jo crec que sí que tenim un discurs darrere, però un discurs dispers. Crec que sí que tenim una coherència interna, el que passa és que no és una cosa metòdica o molt racional o estructurada, però sí que hi ha un corpus, una nebulosa… Perquè sí que tenim límits, hem provat coses que no ens funcionen, sabem que hi ha límits. Vam intentar fer una versió d’una cançó de reggae que era d’amor, i era molt raro…

Xavi.- Preciosa la cançó, eh?

David.- Xulíssima, i és que sonàvem molt raro, no funcionàvem. I el que et deia, hem fet una versió dels Beatles que els l’hem esgarrada… (rialles)

Xavi.- Perquè la lletra és moixamera…

David.- Sí que tenim un cos multiideològic o un discurs en nebulosa, però…

Xavi.- Això no pot no estar en ningú…

Xavi Learreta.- Tinc una amiga actriu que va sentir el disc i em va dir: “Es nota que no volen vendre res”. (rialles)

David.- “No volen vendre res” però no renunciem tampoc a seduir al públic, saps? Això és un tema que no ha eixit mai però…

Xavi Learreta – Sí, però tampoc no el busqueu…

David.- Però mai no hem tractat el públic amb menyspreu ni…

Xavi Learreta.- Ella diu “Estos no volen vendre res, no volen menjar d’açò, fan el que els dóna la gana, s’ho passen de puta mare i a mi m’agrada. Perquè és divertit, és irreverent…”

David.- És veritat que no busquem menjar d’açò, però això és una cosa que sempre hem tingut. Perquè quan vam començar una història que teníem era el rotllo que hi havia molts cantautors de penya que es ficava ahí a tocar la guitarra i era terrible però calia aguantar-ho perquè era un cantautor i això era molt important, un cantautor. I això és una cosa que hem tingut molt clara, que, hòstia, dóna-li un poc de xitxa al públic, no?

                Nelo.- Home, jo que he estat en algun concert vostre, el públic estava seduït totalment…

Xavi.- Tu no ens has vist als tres?

                Nelo.- Als tres no! Però en tinc moltes ganes!

Xavi.- Vam fer un concert al Sahiri i va vindre Martí [Guillem Ciscar, de nou, perfórmer i membre del grup d’experimentació performativa-musical ESOC] i va amplificar els vidres de la porta. Es va quedar un micròfon col·locat i feia “nyiiiiiiieeeeec”, i el cambrer flipava… (rialles)

                Nelo.- I amb Martí i ESOC teniu contacte creatiu, o…?

David.- El Martí el que passa és que se n’ha anat a Berlín… Però em va escriure l’altre dia i em va dir que en agost estaria per ací, a veure si féiem algun concert.

(…)

Xavi.- “No sé si con esto respondo a su pregunta”. Podries acabar-la així, l’entrevista. (rialles)

David.- (imitant Josep Pla) “¡Si yo no soy nadie, tú! ¡Yo no soy nadie!”… (rialles)

                Nelo.- Això ho feia també el Joan Brossa, el poeta. Els anys 70 o per ahí li va trucar Joan Manuel Serrat per musicar-li alguns poemes i traure un disc. I li va dir “Tu qui eres? No et conec, no vull saber res!”, i aquell flipant: “Este home està boig!”. Brossa també era al·lèrgic als cantautors…

Anuncis